Fa
uns dies, vaig tindre l'oportunitat d'esmorzar amb uns amics i companys
d'Ontinyent, Alcoi i Xàtiva. Es un gust intercanviar parers sobre les nostres
ciutats, informacions sobre la seua realitat i projectes sobre el seu futur. Es
apassionant!, i em sento afortunada de poder experimentar aquesta sensació amb
els meus amics.
Malgrat
que hi ha innumerables motius per treballar de valent a diari, conjuntament,
les tres ciutats, en aquesta ocasió ens reunirem per parlar "del
tren" per dir-ho d'una manera plana. Les inversions en infraestructura ferroviària
ens preocupen moltíssim i tenen una rellevància molt gran sobre el futur de totes
tres ciutats i les comarques que capitalitzen, si ho podem dir, LES COMARQUES
CENTRALS, concepte plenament en vigor i del qual penja el futur de no pocs
ciutadans valencians.
El
Tren.
El
tren. La inauguració a bombo i platerets de l'AVE Villena - Alacant per import
de 2.000 milions d'€ front a la desinversió continuada en la línia
Xàtiva - Alcoi, el desinterès en projectar la
línia per l'interior fins Alacant com a eix vertebrador del territori valencià,
amb fortes implicacions per al transport de passatgers i mercaderies. El
balafiament de 60 milions en actuacions en estacions que no aprofiten per a res
i no milloren el servei als usuaris. La desconnexió diària Xàtiva – Madrid amb les unitats Alaris,
obliga a tots els usuaris d’aquest servei a cercar-lo en València mitjançant l’AVE
o el transport amb vehicle particular a Madrid, amb clara competència amb el
ferrocarril si el desplaçament es de més d’un viatger.
Però
el tren també es el CORREDOR MEDITERRANI, que forma part de la xarxa
transeuropea de transport terrestre. Eixe vial ferroviari que ha de permetre
que qualsevol mercaderia produïda o transportada al mediterrani puga estar
disponible en 24 hores en el centre i nord d’Europa i també al contrari. I
també ens preocupa que les Comarques Centrals no tinguen bons accessos i
connexió del territori valencià en eixa autopista ferroviària a la que el
govern central s’oposa frontalment (recordem que la ministra Pastor ha estat la
única ministra europea que ha votat en contra aquest projecte europeu, per
estar a favor del corredor Central –Madrid-Saragossa-Barcelona).
El
tren també es disposar de bones rodalies en el territori valencià, amb inversions
constants en manteniment i millora de les infraestructures i equipaments, amb
uns serveis moderns, que és puguen complementar amb l’ús de la bicicleta com a
mitjà de transport personal i com a esplai de una part important de la
població. Un bon servei de rodalies que desmotive l’ús i abús del vehicle
privat.
En
definitiva, el tren és un clar exemple del que ha suposat la DESLOCALITZACIÓ,
dels serveis polítics valencians. El valencians hem renunciat a durant 30 anys
a exercir l’activitat política des d’una perspectiva LOCAL, i és per això que
uns senyors o senyores que no saben ni on està Ontinyent o Xàtiva o Alcoi han
de decidir de quina manera volatilitzen 60 milions d’€ de diners públics mentre
els usuaris del tren Alcoi – Xàtiva – València observen bocabadats com es
retarda l’electrificació de la línia, o la construcció d’alternatives en el
traçat.
Les
Comarques Centrals.
No
puc renunciar a l’evidència del que suposa pertànyer a una de les comarques (La
Costera) que conformen la centralitat territorial del País Valencià. La
voluntat, o sentiment de pertànyer-ne a un determinat territori es una cosa que
ultrapassa les voluntats polítiques d’uns i d’altres, i el que és ben cert, és
que mentre hi haja ciutadans que tinguen la voluntat d’integrar d’una manera o
d’un altra l’activitat socio-econòmica dels territoris que abasta el centre del
País Valencià, doncs aquesta realitat existirà.
Alguns
s’han capficat en eradicar aquesta idea del panorama social, però no es
senzill. És pot trencar tot el que s’ha construït, soscavar tots els fonaments
i enfrontar els actors, però, el sentiment individual no és fàcil de malmetre,
i resta com una llavor que tan aviat com és donen les condicions “polítiques” idònies
tornarà a ressorgir amb una força desconeguda. Alguns han pensat en un moment
donat que les Comarques Centrals eren una plataforma de llançament polític, d’altres
han volgut aprofitar-se’n del treball conjunt per a profit propi, i finalment
el Consorci ha esdevingut una eina de profit polític personal, que ja no
aprofita i s’ha deixat com una joguina trencada.
És
gratificant constatar que a les tres ciutat hi ha agents que tenen una clara
visió del que suposa la creació d’un marc de col·laboració socio-econòmica en
les Comarques Centrals.
